“No l’agafis a coll que s’acostumarà!”, “Sempre vol anar a coll”… Segur que en algun moment o un altre hem escoltat frases com aquestes o d’altres pel fet d’agafar als nens i nenes a coll. Molts hem crescut amb la idea de que si els agafem, els estem malcriant.

Els humans som éssers socials que necessitem relacionar-nos, tenir contacte amb altres persones i crear vincles afectius ja que ens ofereixen seguretat a nivell psicològic i ens proporcionen protecció i equilibri emocional.

Els nadons quan neixen necessiten de la seva família o dels adults responsables per sobreviure. La manera que tenen d’expressar el seu malestar és a través del plor, a la vegada que poden expressar plaer o benestar és a través del riure. Els infants petits necessiten temps per adaptar-se al nou món on estan, agafar confiança i tenir amor sense condicions.

Com adults hem de saber identificar el reclam dels infants i si es tracta d’un malestar perquè no té una necessitat coberta ja sigui gana, son o porta el bolquer brut, per posar alguns exemples.

Però que passa quan un nadó plora i té cobertes totes aquestes necessites bàsiques? Segons el pediatre neonatòleg Adolfo Gómez Papí, “atendre el nadó cada vegada que ens necessita és important”. En agafar-lo estem creant vincles i aquests vincles li donen seguretat i ajuden al seu desenvolupament emocional, a la seva salut mental i milloren la seva autoestima.

Quan sentim un nadó plorar, el nostre instint ens fa anar-hi i agafar-lo per intentar calmar-lo i oferir-li el que necessiti. Anar a contracorrent d’aquests instint no es saludable, ja que crea estats d’angoixa i estrès tant al nadó com a la persona adulta.

Un equip de neurocientífics de la Universitat de Harvard va estudiar durant 15 anys l’evolució de 136 infants romanesos criats en un orfenat on la desatenció i la manca d’afecte tenen uns efectes devastadors. Les conclusions desvetllen la importància dels primers 1000 dies de vida i les seves conseqüències.

Tots els estudis ens diuen que els nadons, quan estan a coll, se senten segurs. Se’ls redueix la freqüència cardíaca i estan més calmats. Des d’aquesta calma poden observar i aprendre del seu entorn més proper amb seguretat i sense pors, donant respostes positives al seu desenvolupament.

Si volem un infant autònom, lliure i que explora lliurement, primer de tot s’ha de sentir segur internament i sobretot estimat i això només es pot oferir a través de l’afecte.

A poc a poc es fan grans i ja no ens demanen tant anar a coll perquè tenen la necessitat d’explorar i descobrir per ells mateixos. Afronten nous reptes amb seguretat, poden avançar al seu ritme i passar per les diferents etapes d’aprenentatge.

Durant tota la infància els hem d’acompanyar en tots els seus processos des de l’amor i el respecte, i ajudar-los a que facin el seu camí de manera segura.

 

Olga Mora, educadora de l’Escola Bressol Upetita